“Antonio, deixa-ho. No tens prou força”.
Instintivament, aquell a qui anaven dirigides aquestes paraules va començar a cavar amb més rabia. Mentre Dani, que sabia com treure’l de polleguera i s’aprofitava tant com podia, somreia maliciosament observant l’esforç inútil que aquell noi feia.
Però per molt què s’esforcés en fer un forat més gran amb l’aixada era impossible. La pendent que s’havia originat des de la superficie fins al fons era massa pronunciada i feia que cada cop que extreia terra tornés a caure per efecte de la gravetat. Ho sabia de sobres però desprès de passar una infància passant grips i bronquitis, entre metges i infermeres i en definitiva sentint-se i el seu voltant fent-lo sentir dèbil, ara que tenia once anys, adolescent incipient i cada dia amb més força no podia donar la imatge que continuava sent el nen escarrançit que havia estat sempre. A més, el comentari de Dani havia atret l’atenció de la Noelia, la Montse, la Silvia i unes quantes noies més i ara més que mai havia de demostrar que tenia tanta força com la resta de nois de classe; sí, les glàndules suprarrenals ja havien començat a segregar testosterona i li començava a fer bastant efecte…
Passat una estona, tant Dani com el grup de noies li van perdre l’interés. Al cap i la fi, feia el mateix que set nois més. Un forat al terra que els hi havia encomanat fer els professors, l’únic objectiu del qual era tenir-los distrets i què no emboliquessin massa la troca mentre un altre grup, aquests sí, es dedicaven a llaurar el camp. A les noies que no llauraven en tenien prou en xerrar entre elles, però si ho feien els nois al final s’acabaven esbatussant i s’havia de buscar alguna cosa per tenir-los distrets i sobretot, molt cansats. I no era tasca fàcil, paradoxalment als temps que corrien, la majoria d’ells feien futbol o bàsquet i tenien una bona forma física.
Veient que ja no hi havia manera de aprofundir més aquell sot, Antonio va avançar una mica la seva posició per provar si allargant el forat mig metre podia després fer una escaló i així facilitar el seu objectiu, ja que ara ja no li feien cas però abans d’anar-se’n tots comprovarien el tamany dels diversos forats fets i no es podia permetre que el seu fos el més petit. Però en un cop d’aixada més profunda del normal va escoltar un soroll sec com si hagués topat amb una arrel, va remoure la terra i va extraure un pal arrodonit i curt d’uns 4 cm de llargada.
El va mirar detingudament i va veure alguna cosa estranya…no, allò no era ni un arrel, ni un pal ni res que s’assemblés. Va obrir la seva cantimplora i va rentar aquell objecte per retirar les restes de fang i sorra que estaven adherides, un cop net ja quedava clar que no era una fusta; totalment blanc i porós, no tenia res a veure.
Va sortir del forat i es va dirigir cap a la mestra tot mirant-se aquell objecte encuriosit de què podia ser i just en el moment que li anava a preguntar, li va venir de cop al cap:
– Señu, he trobat una falange humana, pel tamany… sembla que sigui del dit cor – Li va dir tot mirant fixament la seva troballa com si fos un expert, mentre l’aguantava pels extrems amb els dits index.
– Què has trobat què? Què dius que què?
– Què he trobat un os humà!!
– Antonio, ja t’he entés a la primera, però quina bajanada estàs dient? un os humà? Vinga va, segur que t’equivoques. Apa, ensenya’m que has trobat – El noi li va donar allò que portava i efectivament era un os, en això no hi havia cap dubte. Un os allargat, prim i petit que no era més gran que el palmell de la mà, però d’aquí a dir que era humà…Coi de nen, .entre que ja tenia clar que de gran volia fer medicina i i què últimament no paraven de fer series sobre metges i forenses, aquell noi començava a obsessionar-se amb el tema – Mira et confós, sí que és un os però segurament sigui d’un porc o qualsevol altre animal que van enterrar ves a saber qui sap quan. Torna cap al teu lloc i per cert, no facis cas al Daniel, no veus que acabaràs amb les mans plenes de butllofes? Com pot ser que sent tant intel·ligent sempre caiguis en les seves provocacions?? Per què no deixes de cavar i vas a parlar amb les noies?
“Parlar amb les noies? Ves, quina pèrdua de temps” va pensar mentre s’anava. Per molt que comences a sentir vers al sexe contrari una atracció que no tenia res d’infantil, no les entenia. Els hi quedava poc temps, però en aquella classe encara hi havia una clara divisió entre nens i nenes, tanta que el ponts de contacte eren mínims. Parlaven i s’interessaven per coses diferents, actuaven de manera diferent i fins i tot semblava que pensaven diferent. A més el fet de que fos considerat el setciències de classe ho empitjorava tot i junt amb la seva progressiva timidesa i por a fer el ridícul el convertien amb una persona reservada, seriosa i cada cop més introvertida. No és que no volgués, es que ni li feien cas ni sabia que dir per començar a xerrar. Més valia no intentar-ho i fer com sempre, anar a la seva.
El noi va continuar cap a la zona on cavava, estava convençut que aquell os era humà i què l’equivocada era la seva mestre i no pas ell. En l’estona que portava havia aconseguit gairebé un metre de profunditat i l’os l’havia trobat en la paret esquerre del sot. Es va ajupir i va començar a rascar la sorra buscant més ossos, va trobar-ne uns quants de petits i irregulars que semblaven els carpians. Però si avisava ara continuarien dient que no eren humans; la cosa anava bé, però necessitava trobar una cosa que no fes dubtar a ningú. Ara la següent passa era trobar el radi i el cúbit que l’ajudarien a saber la disposició d’aquell esquelet. Si tirava cap a l’esquerre tindria un problema ja que s’endissaria més enllà de la paret i l’hagués obligat a començar un nou forat just al costat. Això cridaria massa l’atenció i segur que l’haguessin obligat els mestres a deixar-se de bajanades. Però per sort anava al davant i orientat cap a la dreta, cosa que el feia creuar tota l’amplada del sot i li facilitava molt la feina.
Tenia una rascleta a la vora, però era massa gran per realitzar un treball tant acurat com treure la terra al voltant els ossos. Es va treure un ganivet petit amb forma de peix taronja, la fulla de la qual, feia temps que havia deixat d’estar ben esmolada i lluent. Era del seu pare des de petit i sempre l’havia considerat herència seva. La seva família, com provenia de camp, sempre en portaven una a sobre i ell considerava que, encara que coneixia més el camp de veure per la televisió que per ser-hi, també n’havia de portar una.
El seu pare no li deixava portar mai per raons obvies. No fotia res amb un ganivet a sobre i era més un perill que altre cosa, però el fet de què a camp si què hi havia la possibilitat, encara que remota, què li fes falta i la insistència que li va posar el seu fill va fer que acabés cedint, i encara que li va costar una discussió amb la seva dona, li va deixar portar. En el fons, confiava en el seu fill i sabia que no faria pas l’idiota, l’únic que li va dir va ser que ni l’ensenyés ni el veiés ningú. El noi va acceptar encara que fos una contradicció, per què volia un ganivet a sobre si mai el podria fer servir ja que era molt difícil que ningú el veiés? Però la situació en que es trobava era la idònia, sota aquell sot i ajupit com estava, ningú l’hi veuria.
Es va posar mans a l’obra i de mica en mica i amb molta cura va anar descobrint el que restava de cúbit i radi, l’humer, la clavicula…en aquell moment el que el movia a continuar escarbant ja no era demostrar que eren humans, amb el que havia descobert era més que obvi, si no acabar la feina i descobrir l’esquelet sencer, pura morbositat. Mai havia vist un i se’n moria de ganes però si avisava als mestres li obligarien a deixar-ho estar i es muntaria un bon escàndol; com això últim era inevitable, preferia escollir ell el moment en que es descobrís la sorpresa.
– Ey! Antonio que fas a la gatzoneta dins del for… Joder!! però què has trobat??? I què collons fots amb un ganivet???? Què coi fots???
Merda, va pensar. L’havien enxampat abans d’hora i a més li havien vist el ganivet, va començar a mirar a dreta i esquerre i d’esquerre a dreta desesperadament, però per sort la majoria estava prenent atenció a les explicacions dels mestres o simplement estaven a la seva i no els hi paraven atenció.
– Xsss, vols-ca-llar-i-no-cri-dar-tant-Da-vid! – Li va dir tot agafant-lo i parlant-li de ben a prop – Sí, és el que sembla. Però ja posats, per què no m’ajudes a acabar la feina? O prefereixes escoltar com es cultiva la patata? No sé tu, però jo si vull patates fregides les compra ma mare, no em cal saber com es planten.
Encara que sorprès per la troballa. La proposició de treballar plegats li va encantar, ja portava força estona que s’avorria soberanament. Tot allò de l’escola de natura no li atreia gens ni mica i el fet que quan no li tocava treballar el camp de cultiu el posessin a cavar l’indignava, ja els podien deixar anar a jugar a basquet a la pista que hi havia a un lateral de la masia. Sempre havia mostrat més maduresa i més sentit comú que la resta de la classe i veia absurd cavar un forat per que sí, però ara si que tenia un bon motiu.
– Antonio, per mi encantat. Ja era hora que hi passés alguna cosa interessant – va dir amb un somriure d’orella a orella- però hem de fer alguna cosa per distreure als profes, si ens veuen cavant junts el primer que faran es venir a veure que fem i llavors ens quedarem amb les ganes de desenterrar l’esquelet sencer
– Bé, ara estan distrets, hem d’aprofitar-ho.
-Ja, però hem de fer alguna cosa per quan acabin – va mirar al seu voltant i va veure al Toni, al Sallarés i al Javi, tres companys de classe, parlant i rient; segurament estaven explicant-se acudits – Ei! – va dir dirigint-se amb ells – veniu un moment! – i dirigint-se a l’Antonio- posat davant fent barrera amb mi i evita que es vegi res.
– Què passa? Què voleu tapar? Què heu trobat un mort? – diguè el Toni amb sorneguera.
– Primer de tot, ens heu de prometre que guardareu el secret i no anireu corrents a xivar-hos ni al Roberto ni a la srta Imma fins que ho diguem nosaltres.
– Per qui ens heu pres? Per uns xivatos? Apa, deixeu-vos de romanços i ensenyeu el que amageu- va dir al Javi totalment encuriosit.
– Toni, Sallarés. Vosaltres què? – va dir l’Antonio amb un posat tot seriós.
– Sí,sí. Va, què és?? -van dir els dos mentre allargaven el coll per si podien veure alguna cosa.
Els dos nens es van apartar i van deixar veure allò que tapaven. Al fons del sot s’observava perfectament l’esquelet d’un braç humà, part del que semblaven unes costelles i al costat de la mà assomava un altre de molt més gros. Els tres nois es van quedar blancs de cop i semblava com si els ulls els hi anaven a sortir de les orbites. Intentaven dir alguna cosa però només els hi sortien monosíl·labs.
– Hem, hem, hem, hem de trucar a la policia – va poder finalment pronunciar finalment Sallarés.
– Sí, d’acord. Però ja trucare’m al teu pare quan hagin desenterrat tot el cos. Però com la bronca ja ens l’emportarem igual si avisem ara com si truquem després… no et molaria fer com els de CSI? eh? A més, no et pots fer enrere, ho has promés.
El toni, superat l’ensurt inicial, es va asserenar i com lider de classe que era, va començar a prendre l’iniciativa.
– Teniu tota la raó, ens caurà una bona bronca i ja no hi podem fer res… per on començo? – I ràpidament el toni li va treure l’aixada a l’Antonio i va començar a cavar.
– EI! Què és meu. Torna-me’l!
– Sí, i jo soc més fort! Com hàgim d’esperar que tu ho acabis ens donaran les tantes. Mira fem una cosa, com hem d’ampliar el forat per acabar de desenterrar-ho tot, jo començo a cavar des d’adalt i i el David que faci el mateix que jo però per l’altre extrem, així no ens estorbarem, Mentrestant tu agafa aquella rascleta d’allà i continua com ara, dins del forat traient la terra del voltant dels ossos. I a mesura que nosaltres hi arribem parem per evitar fer-los malbé amb els cops de l’aixada i t’ajudem. Què? fet?
En aquell moment a l’Antonio no sabia que li feia més ràbia. Que li acabessin de dir que no tenia prou força, haver perdut la iniciativa del seu descobriment o admetre que la idea del seu amic era molt bona i què tenia la raó en tot allò que havia dit.
– D’acord, però ho faré millor amb aquest ganivet – coi de nen, va pensar el Toni, no havia suficient amb què es trobés un esquelet què a més portava un ganivet. Si hagués hagut de dir qui de classe creia que portava un ganivet mai n’hagués sospitat d’ell. Sempre el sorprenia ja què feia coses que no es corresponien amb el prototipus de setciencies. És com si tingués doble personalitat i de tant en tant sortís una persona que era totalment la seva antítesis.
– I nosaltres que fem? No hi ha espai pels cinc aqui dins – preguntà al Javi.
– Tranquils, que està tot controlat. Javi, tu quedat per aquí i avisa’ns si algú se’ns acosta i si cal el distreus. Sallarés, tu ves amb els profes i si veus que miren cap aquí els hi expliques una història o el que sigui, que en això ets un crack, però que no mirin cap aquí, ok?
Els dos van assentir i els cinc es van mirar amb cara de complicitat, tots sabien el que havien de fer. Mentre que David i els dos Antonios cavaven, el Javi es va quedar al sot del costat fent veure que feia el mateix, però estava pendent de qui els podia observar.
Estaven en una esplanada de 200 metres en forma de rectangle dividides en 4 parcel·les de 50 que l’ajuntament cedia a les escoles que volien fer practicar el conreu entre els seus alumnes. En aquells moments només n’hi havien dos ocupades, una a cada extrem. La parcela que ocupava el seu col·legi era la més llunyana a la masia i ells estaven cavant els forats en la contigua, a tocar de l‘hort. En la filera de sots, que s’’allargava fins a uns cinquanta metres, estaven cap al mig. Un altre company, el Tomàs, era el que estava més lluny del camí que portava a la masia i el Dani i el Sergio hi eren a tocar. A prop d’aquests, a l’altre costat del caminet hi havia assegudes el grup de noies que una estona abans van fixar-se en com l’Antonio intentava patèticament fer-se l’homenàs davant seu. Estaven assegudes al terra aprofitant la inclinació del terreny que hi havia allà i que feia de paret de separació amb la terrassa superior. La resta de la classe estava enmig de l’hort atents a la xerrada dels professors.
El Javi estava tranquil, en aquell moment ningú els hi prestava cap atenció. Estava segur que el Tomàs no es mouria d’on era per molt xivarri que arribessin a fer, si venien el Dani o el Sergio ja els hi diria alguna cosa o com a últim recurs els hi ensenyaria tot, es coneixen des de pàrvuls i per molt folloneros que fossin eren de confiança. Però amb les noies era totalment diferent, no sabia per on agafar-les i actuaven d’una manera que no arribava a comprendre, semblava que parlessin un altre idioma. Si deixaven de parlar entre elles i s’atançaven cap on eren tindrien un bon problema i dubtava molt que cap del grup sabés com sortir d’aquesta situació.
Mentrestant el Sallarés es dirigia cap on estaven els mestres: a uns 20 metres dins de l’hort i a cinc del camí i envoltats de vint nens. Va pensar que era millor rodejar-los i possar-se a l’altre extrem, d’aquesta manera evitaria que si es posava a parlar i reclamava l’atenció dels professors, aquests estiguessin de cara a l’Antonio i la resta. Però com la situació estava controlada va preferir no xerrar per el moment, ja ho faria si no li quedava més remei.
– Com us deia, abans de començar a plantar res, s’ha de remoure la terra amb l’aixada per airejar-la i desbrossar-la – En Roberto s’anava fixant en les cares del seus alumnes mentre explicava els secrets de l’hort. La majoria posaven cara de circunstàncies i no amagaven que el tema no era gens del seu interès. Uns altres desitjaven que acabés quant abans la xerrada per possar-se a treballar; eren els que hi tirava més fer que escoltar. Només uns quants, ja sigués per curiosos o per què realment els hi interessava el tema escoltaven atentament.
– Però abans s’havia de deixar reposar el terra per què es recuperi, no? Si no, no creixerà res…
– Molt bon apunt, Francisco Javier – Per fi algú que preguntava alguna cosa – Us en recordeu quan a classe parlàvem del guaret? Es justament el que tu has dit, es deixa un tros de terra durant un any o més sense cultivar per a què creixi de manera salvatge plantes i matolls i a més, es deixa que els animals com ovelles i vaques pasturin. D’aquesta manera el terra recupera matèria orgànica i humitat a través dels matolls i adob pel terra gràcies a la femta del bestiar. Però avui en dia, amb els adobs industrials aquesta tècnica està en desús i ja no es fa.
La raó d’aquesta activitat anava encaminada a què tots aquells nens, que vivien envoltats i adduïts pels ordinadors, les videoconsoles i el món virtual tinguessin un contacte real amb la natura, no era qüestió que n’aprenguessin sinó més aviat que interioritzessin uns valors i un respecte cap al medi ambient. També era una manera d’allunyar-se de la rigidesa de la dinàmica de classe i dels textes dels llibres, què moltes vegades provocava que l’alumne s’avorris i afectés al seu rendiment escolar, i afavorir que tornes a mostrar curiositat per aprendre i descobrir coses noves encara què a ulls d’una persona adulta fos molt evident.
Es creien que sabien molt però hi havia coses bàsiques que no sabien. Feia poc que un alumne es va cremar el braç quan va intentar fer-se ell sol una truita, el problema no va ser aquest ja què un cremada d’oli si no tens traça amb els estris de cuina es normal, si nó que l’alumne en questió per fer-se la truita va trencar més de mitja dotzena d’ous i quan la seva mare li va preguntar li va contestar “es què tots els ous que he agafat són d’ou ferrat, i estava provant a veure si trobava un que fos de fer truita”. Això sí, amb antecedents com aquest i altres, poc sospitaven aquests dos mestres, que a uns 25 metres hi havia un grup de nois amb la curiositat tant estimulada que estaven a punt de provocar un embolic dels que portaven cua.
La Noelia ja portava un bona estona amb la mosca al nas, alguna cosa extranya passava. Fins feia una mitja hora el grup de nois que estaven cavant al terra davant seu es comportaven de manera normal, es a dir, fent el burro. Però ara actuaven com si volguessin amagar alguna cosa; l’intrigava.
Des de que havien sortit del col·legi fins feia no res no paraven de molestar-les amb bromes pesades i competir entre ells per qualsevol cosa: qui corria més, qui era capaç de pujar més alt en un arbre, de saltar més alt i fins i tot, la cosa més absurda, competien en fer el forat més profund de tots. Cap d’elles ho entenia i menys que pensessin que demostrant quin era el més fort de manera tan barroera els hi servis com una eina de seducció; qui era fort, era fort, ja s’adonaven elles. Per això, s’havien rigut de valent quan l’Antonio davant les burles del Dani havia començat a cavar desesperadament i més encara quan es va quedar mirant-les mentre hi continuava amb posat xulesc. Sobretot ell, que de sempre el recordaba malalt cada dos per tres, era el menys indicat per actuar d’aquest manera.
Així eren els nois de classe. Era impossible parlar amb ells, es comportaven com nens i si intentaves parlar de qualsevol tema més enllà de l’esport, els dibuixos animats o les pelicules posaven cara de no entendre res. Eren barroers, bèsties i gens educats. Però ara ni els hi feien bromes i el què era més estrany, semblava que treballaven en equip.
– Que es portaren aquests entre mans? T’has fixat Cristina?
– Si m’he fixat en què Noe?
– En aquells del davant… fa una estona cadascú anava a la seva i ara tots s’han posat a cavar al mateix lloc i ara el Dani i el Sergio també estan allà. No caven, però miren alguna cosa, no? i el Javi, què està al costat, no para de mirar-nos.
– Doncs dona, com tots¡ Des de que portem sostenidors se’ls hi van els ulls, als molt porcs – això ho deia l’Alexia, una de les noies de classe que s’havia desenvolupat més i patia les mirades furtives dels seus companys de classe. Si ja era dificil assimilar els canvis que en poc més d’un any estava patint el seu cos, li ajudava ben poc l’actitud i les bromes dels nois que patia a diari.
– No, no, fixa-t’hi. No ens mira així… de tant en tant es gira i els hi diu alguna cosa a la resta del grup… llavors ens miren tots dissimulant i amb cara… d’angunia?
– Noe, vols sortir de dubtes? Això s’averigua ràpid – i la Montse, dirigint-se cap al Javi – Ei, xato, sí tu, Javi. Què mires? Què tenim monos a la cara?
Va ser dir aquestes paraules i del primer a l’últim noi del grup van girar el cap a càmera lenta, mirant-les amb un migsomriure forçat per immediatament després tornar a girar el cap i tornar a la seva feina com si no haguessin escoltat res. Dos d’ells, a sobre, van començar a xiular. Havien dissimulat tan malament i la manera com s’havien comportat era tan còmica i infantil que les noies no van poder amagar-se el riure; la veritat es que cap d’elles va voler reprimir-se’n.
– Eh… mirar?? no, no miro res! Jo aquí cavant, com tots. Vosaltres què tal? Què feu?
– Si, home. Tu a més, dona’ls conversa. No podies dir un altre cosa? – El toni, ja havia acabat la seva part i estava a dins del sot ajudant a retirar la terra del voltant dels ossos i el seu comentari, des d’allà abaix, va fer que només l’escoltés qui estava a prop d’ell.
– No ho veus? Estem aquí parlant. Passem de suar com vosaltres.
– Ah… vale. Doncs em sembla que vinc amb vosaltres, la veritat és què ja estic una mica avorrit.
Si alguna en dubtava, aquest últim comentari ja era definitiu de què alguna cosa amagaven. Què el Javi s’avingués a parlar amb elles? O qualsevol altre? Això era impossible. Es van mirar entre elles i com si s’haguesin llegit la ment es van aixecar cap a on estava el grup. Volien saber que amagaven.
-Venen cap aquí, què fem?
– No sé, digueu alguna cosa per a què no vinguin, empaiteu-les. Coi, que ens queda molt poc per acabar!
– Vigileu, a veure si caieu en un forat i prendreu mal. Aquí no teniu res a fer, estareu millor parlant de les vostres coses – Però les paraules del Sergio no les va alterar el ritme i cada cop estaven més a la vora, no havia servit de res.
– Bé, però si cau l’Alexia al forat amb els airbags que té segur que rebota – Aquest últim comentari, que va provocar la rialla general als nois va provocar l’efecte contrari a les noies, ara estaven enfurismades i amb ganes de fer-los passar una mala estona i l’Alexia, per la seva banda, volia escanyar al Dani per haver-se’n fotut d’ella d’aquesta manera.
El Sallarés, que estava amb un ull possat a les explicacions de la Srta Rodriguez i un altre al que passava 30 metres enllà va començar a neguitejar-se. Les noies es dirigien cap on era el cos i s’imaginava com anaven a reaccionar. A més, amb la veuassa del Dani el comentari despectiu cap a l’Alexia s’havia escoltat inclús des d’allà i la mestra, que n’estava farta d’aquestes actituds, es va girar per veure que feien amb cara de pocs amics. Havia de reaccionar ràpid per tal de reconduir la situació…
– Señu, una cosa… què farem amb el que collim en aquest hort?
– Doncs el de sempre, ho repartim entre vosaltres per a què us ho mengeu.
– No, es què havia pensat que ho podriem vendre, aquest es un camp molt gran i podriem treure un bon pesic, no?
– Però que t’empetolles Joan? – A què venia això ara? es preguntava el Roberto. Ja s’havia donat conte que en tota l’estona no havia estat molt atent a les seves explicacions, i ara tot d’una sortia amb aquesta pregunta fora de lloc.
– No, es què pensava, què clar, per a què ho volem nosaltres si les nostres mares ja van a la tenda a comprar?
– Però Joan, es la vostra recompensa, no t’agradaria menjar allò que has cultivat: patates, tomàquets, fabes, pastanagues,,,
– Sí, però habia pensat que si ho venem podriem treure centims pel viatge de fi de curs i anar-nos a una illa paradisíaca en comptes de a una masia enmig de la montanya. Ja sigués Mallorca, Eivissa o les Bahames.
– Sallarés… deixà de dir ximpleries. Aquest viatge ja el fareu quan acabeu l’ESO i per això us queden 3 anys encara.
– Ja, però… perquè? Si tenim prou cèntims… es què ja ho veig. Anna, no t’agradaria estar en una platja amb l’aigua tan neta i cristal·lina que pots arribar a veure’t els dits dels peus?… no com la platja de badalona que si el dia abans ha plogut està plena de merda. I tu, Raul, no t’agradaria estar en aquella cabana que sortia en el powerpoint que em vas enviar l’altre dia on el terra era de vidre i es veien tots els peixos…
De mica en mica, la resta dels seus companys es van començar a veure en el seu paradís particular. Enmig de tot això, els dos professors intentaven tornar a reconduïr la conversa i acabar amb les discussions que començaven a tenir entre companys quan un proposava un lloc que no li agradava a un altre.
Els mestres s’havien oblidat per ara dels seus amics, però seria ja molt difícil què si calgués ho tornés aconseguir. I segons veia la cosa estava empitjorant, les noies portaven una bona estona discutint davant dels nois mentre ells, posats en filera, intentaven que no veiessin el què hi havia al fons del sot.
– Vinga, per última vegada, què feu?
– Nosaltres? Res? Ens, ens voleu deixar en pau?
– No,no, no, no, no!! – somreia maliciosament la Noelia- Vosaltres en porteu alguna de cap i ho averiguarem o sigui que ja us podeu sortir del mig – Aquells cinc nois estaven agobiats. Les tenien cara a cara, a centímetres un cossos dels altres, gairebé roçant-se. Això els excitava però a la vegada els posava tan nerviosos què es sentien paralitzats i sense saber que fer; fins i tot els hi costava parlar i pensar. Amb once anys i aquelles nenes ja sabien, si s’ho proposaven, com fer-los portar de corcoll.
– Ahhh!! I aquests ossos?? Quin fàstic!!!! – Tots cinc nois van tancar els ulls fortament fent una ganyota, van aixecar l’espatlles cap amunt i van tensar els músculs com esperant què algú vingués per darrere a fotre’ls una guitza. Es van girar i van veure a la Maite, que venia de la Masia ja què li havien dit que anés a buscar llavors, exclamant-se.
-Xsss, no cridis, que encara no volem que s’assabentin els profes!!! -van dir tots esverats i intentant-la fer entrar en raó.
– Però que estàveu fent? Esteu bojos? per què no heu avisat als profes??? – Va dir la Noelia, ara què, un cop descoberts per la Maite, els nois ja no paraven atenció a la resta de noies i aquestes per fi van poder veure els que tanta curiositat els hi havia despertat.
– Per què no ens creien i hem decidit tirar pel dret, quan haguéssim acabat ja li anaven a dir.
– Ja, Antonio, i qui i com havíeu pensat dir-ho?
– Com li anaven a dir,,, eh…d’això… mira, doncs no ho havia pensat en com dir això…
– Doncs ves-ho pensat perquè la senyu ve cap aquí, xato…
Es va quedar sense paraules, s’havia ofuscat tant en desenterrar aquell cos que havia deixat pel final pensar en com explicar una cosa així. Qui ho anava a dir? Havien parlat de com evitar ser descoberts però no de qui ho anava a explicar tot i sobretot, com s’informava d’una cosa així? “perdona senyu, pero JO tenia raó i he trobat un mort, però en comptes d’avisar-te no he parat fins que l’he descobert tot” o millor “senyu, he trobat una cosa que no sé què és”. No, cap de les dues coses resultava convincent.
Feia massa que no feien xivarri, els coneixia des de segon i sabia que allò no era normal. Quan es va girar pel comentari despectiu que li havien dit a l’Alexia els va veure fent una barerra davant aquelles noies com si volguessin amagar alguna cosa, un quadre molt sospitós. I ara la Maite xisclava i poc després uns quants dels què eren allà, furtivament, començaven a fer fotografies amb el mòbil del forat que tenien al costat; Però què els hi estava passant?
Va decidir que quan acabés juntament amb el Roberto de reconduir la situació que havia provocat el Sallarés i tornessin a parlar del què tocava, de la feina del camp, el deixaria per veure que coi passava. Cinc minuts després. quant anava cap allà va començar a lligar caps al veure a l’Antonio amb ells, segurament havia desenterrat més ossos i era només això. Va pensar que si eren d’un porc o un altre animal, ho podria aprofitar per fer una lliçó d’anatomia, encara que fos animal.
Mentre anava cap allà, el Roberto va rebre una trucada de mòbil del director del centre que estava tan esverat que li costava fer-se entendre, No sé que explicava d’unes fotos, d’uns ossos, d’un mort, del twitter de la germana gran d’un alumne.. quan al final el Roberto va entendre la situació es va girar i no va trobar a la seva companya, estava davant d’aquells nois, sabia com era, sabia que hi havia, sabia que passaria i sabia quina seria la seva reacció.
– Cristina, deixa’ls en pau que no…- no va tenir temps a més, va arribar massa tard. Va veure com un alumne li plantava als morros una caravela humana i ella, de l’ensurt es va esglaiar i automàticament va perdre el coneixement caiént al terra.
L’Antonio havia pensat que anar directe era la millor manera de dir-ho i quina millor manera era d’ensenyar-li la calavera quan li preguntés la mestra pel que feien. Però no s’esperava pas la reacció de la seva mestra; s’havia donat conte que potser s’havia passat una mica i llavors, girant-se cap al Sallarès, que estava de camí, va aixecar les celles i amb cara de contrarietat li va cridar:
– Sallarès, ara sí que crec que és un bon moment per trucar al teu pare! – i mirant-se la caravel·la cara a cara i després a la mestra que continuava fora de joc- I si coneixes a un advocat… també, no creus?